Hola,
El dimarts en va succeir una cosa que em va cridar l'atenció. Des de un temps cap aquí he notat que a la meva ciutat (Terrassa) cada cop hi ha més gent que practica el running, de totes les edats, alguns a bastant bon ritme, val a dir. També, hi ha un parell de senyores, amb més bona intenció que ganes de patir. Fins i tot hi ha un grup com de vuit o deu, de mitjana edat, amb un entrenador que els va empentant a crits. M’imagino que molts s’estalvien el gimnàs, que el carrer és gratis, de moment.
El que més em sobta es que si el dimarts durant una hora em creuo a 10 o 15 persones, només una m’ha saludat, com dient: “Hola company, el treu sofriment també és el meu”.
Els que són motards, com el nostre presi, saben bé els que parlo. Ells ho fan sistemàticament, deixant anar la mà del manillar, si cal en mig d’una corba, amb el risc que comporta. Llavors, perquè no ho fem també nosaltres? El corre, el plaer-patiment que comporta, la força de voluntat i esforç-recompensa que l’acompanyen (heu vist el vídeo anterior) ha de ser prou per a agermanar-nos encara que de la forma més anònima que hi hagi. Que millor per motivar-nos, per a sentirnos part de alguna cosa important, especials.
Així, crec que des de el nostre club, donant exemple, és un bon lloc per a impulsar la campanya:
SALUDA!
El teu sofriment també és el meu.
M’agradaria saber que n’opineu.
Salutacions!
Toni.